Bertha Von Suttner

“Després del verb estimar, el verb ajudar és el més maco del món”
Carmen Corredor (Autora del text)


República Txeca, abans Txecoslovàquia. 1843-1914. Fou la primera persona que va rebre el Premi Nobel de la Pau. En una època en la que prevalien els principis militaristes, el 1889 va escriure el llibre “A baix les armes”, una de les obres que més ha influït en el pensament pacifista modern.

Nascuda en el si de l’aristocràcia austríaca, va fer un gir a la seva vida per a convertir-se en una activista incansable en la defensa del pacifisme. Des de molt jove s’oposà amb audàcia a l’horror de la guerra. En un dels països més militaritzats d’Europa, ella no va parar de reivindicar incansablement “a baix les armes”. Així ho va reconèixer el comitè que li va atorgar el Premi Nobel de la Pau el 1905, que va destacar la gran influència que la baronessa Von Suttner havia tingut en el creixement del moviment pacifista internacional.

Quan el va rebre, Bertha portava ja mitja vida consagrada al pacifisme i a la lluita contra la carrera armamentística. No obstant, ningú no hagués pronosticat que trencaria amb totes les normes de l’època, donat el seu origen aristocràtic.

Bertha von Suttner, nascuda comtessa Kinsky, fou la filla pòstuma d’un mariscal de camp de la cort austríaca, un món on el militarisme i el respecte a la tradició estaven fortament arrelats. Durant els primers anys de la seva vida va defensar, sense cap crítica, aquests principis. Però a partir dels trenta va lluitar, sense defallir, per a modificar-los. Llavors es va traslladar a Viena, on va conèixer el seu espòs, el baró von Suttner, que durant tota la seva vida la va acompanyar en la defensa dels seus ideals. El matrimoni, que vivia de forma modesta, es traslladà a Paris, on a través d’un anunci en el que buscava a una secretaria, Bertha va conèixer a Alfred Nobel. Només va treballar amb ell uns setmana, però va arrelar una amistat en ells que durà 20 anys. El treball realitzat al llarg de la seva vida per la baronessa a favor de la pau fou el que inspirà al filantrop suec la creació del Nobel de la Pau, avui un dels guardons amb més prestigi en el món. Bertha von Suttner fou la primera en rebre’l. La comunitat Internacional va reconèixer la valentia d’aquesta dona avançada a la seva època. “És estrany com de cega està la gent. S’horroritzen davant les cambres de tortura de l’edat mitjana, però estan orgullosos de tenir uns arsenals plens d’armes”, assegurava aquesta dona lliurepensadora i agnòstica.

La seva determinació com a activista compromesa i enèrgica a favor de la pau es va forjar uns anys abans, en entrar en contacte amb l’Associació Internacional d’Arbitratge i Pau, una organització fundada a Londres el 1880, els objectius de la qual eren l’ús de l’arbitratge i la pau en els conflictes armats, en comptes de l’ús de la força. Un concepte molt nou ja que, durant generacions, a Europa la principal via per a solucionar els conflictes havia estat utilitzar les armes. A partir d’aquest moment, Bertha es va convertir en una fervent militant del diàleg per a la resolució de conflictes. “Aquesta qüestió de si és la violència o la llei la que ha de prevaler entre els Estats és el problema més vital de la nostra era i el que té unes repercussions més serioses”, deia la Baronessa.

La seva tasca fou incansable. Va escriure llibres, va intervenir en fòrums internacionals, creà societats pacifistes a Àustria, a Alemanya i a Hongria. Però el que la va convertir en un referent del moviment pacifista internacional va ser la publicació el 1889 de la seva novel·la “A baix les armes” . Més enllà dels seus valors literaris, el veritable mèrit d’aquesta obra és el seu contingut colpidor, que va tenir una influència determinant en el seu temps. Fins aleshores ningú no havia denunciat, de manera tan rotunda i tan gràfica, el dolor, la malícia, la crueltat de la guerra, la soledat dels soldats ferits i abandonats, el malson del camp de batalla, el pànic a la mort. La novel·la no fou solament un al·legat contra la guerra, sinó que a més denunciava tot un seguit de principis que afavorien l’esperit bèl·lic: la religió, que propiciava la resignació; la covardia com a deshonra i la concepció de la guerra com una forma més de fer política. La protagonista de la seva obra, Marta, lluita per canviar els rols tradicionals de la dona; és instruïda, alterna amb intel·lectuals, al marge de la classe social, no solament no creu imprescindible que el seu espòs la protegeixi, sinó que no l’importa mantenir-lo sempre que abandoni la carrera militar. La novel·la va tenir un impacte extraordinari en el públic i el nom de Bertha von Suttner es va convertir en sinònim de pau i antimilitarisme. “Una de les veritats eternes”, afirmava, és “que la fidelitat es crea i es desenvolupa en pau, i un dels drets eterns és el dret de la persona a la vida. L’instint més fort “assevera, “és el de la conservació, aquest dret ratificat i santificat pel vell manament que diu no mataràs”.

La seva compromesa tasca li va portar, també, el respecte dels principals governants europeus. La seva influència fou determinant en les diferents conferències internacionals a favor de la pau i va intervenir a tots els fòrums de l’època. El 1899, a la primera Conferència de pau de l’Haia va encapçalar una delegació i fou l’única dona que va intervenir en la trobada que, feliçment, va acabar amb la concreció de la Cort Permanent d’Arbitratge, origen de la Cort Internacional de Justícia, el principal òrgan judicial de les Nacions Unides.

Bertha von Suttner fou també una europeista. En el Congrés de la Pau, celebrat a Londres el 1908, va repetir de manera reiterada que Europa és una i que la unificació del vell continent era el millor remei per evitar les catàstrofes mundials que començaven a intuir-se.

Àustria li va retre homenatge gravant el seu retrat a les encunyacions de la moneda de dos euros. Els seus esforços en favor de la pau no es van aturar fins a la fi de la seva vida. La “generalíssim” del moviment per la pau, com se l’ha anomenat, va morir dos mesos abans  d’esclatar la Primera Guerra Mundial. No va poder detenir la guerra, però sí que va crear les bases per a la construcció d’un moviment pacifista internacional sòlid i per a la difusió d’aquests ideals entre els ciutadans de tot el món. Com molt bé va dir llavors, “els defensors del pacifisme són conscients de la influència dels valors que defensen. Saben que encara són pocs, però són conscients que serveixen a la millor de les causes possible”.

Yolande Mukagasana

“Accepto al meva herència del genocidi (rwandès) perquè, si estic viva, és per a complir una missió”

Yolande Mukagasana va néixer en Rwanda en 1954. Infermera, anestesista fins el genocidi rwandès el 1994. Autora de diversos llibres sobre el genocidi i testimonis de supervivents. És coautora de l’obra teatral Rwanda 94, escrita el 2002. La seva tasca ha estat reconeguda amb diversos premis, entre altres: el Premi pel Testimoni i la Solidaritat, per la Fundació Alexandre Langer, Itàlia, juliol 1998; Premi per la Comprensió Internacional entre les Nacions i pels Drets Humans, el novembre de 1999; premi Colom d’Or per la Pau, per la seva activitat periodística, per la Fundació Archivo Disarmo, Roma, juliol 2002; premi de la Dona del segle XXI per la Resistència, per L’Associació de la Dona del Centre Cultural de Schaerbeek, Bèlgica, març 2003; menció d´honor en el Premi UNESCO d´Educació per la Pau, setembre 2003; premi del Coratge Moral, pel Comitè Jueu Americà, Washington D.C., maig 2008.

Després d’una cita per telèfon per quedar el mateix dia, li dic que el meu fill m’acompanyarà perquè no vaig poder-lo deixar a ningú. Em contesta rient: “Sort, perquè si no portes al teu fill, no et vull veure per aquí!”. Només traspassar la porta de casa seva em presenta una de les seves filles adoptives, Jeanne, i al seu nét nounat de cinc dies. Yolande és àvia, que no és poc...

La vida de Yolande com a lluitadora per la pau i per un món just comença quan desapareix el més important per a ella. Ens remuntem a l’abril de 1994 a Rwanda: els seus tres fills, el seu marit i els seus germans són assassinats per les milícies hutus durant el genocidi que enterrarà un milió de tutsis i hutus “moderats”. D’aleshores ençà Yolande lluita i es recolza en el seu immens dolor per a treure a la llum la veritat sobre el genocidi, per a denunciar a aquells que han armat aquestes milícies i als que, pel seu silenci, són també culpables del genocidi.

“No sé si vaig elegir la vida però em vaig trobar vivint”. Així s’expressa Yolande després de sobreviure als mesos d’horror del genocidi. Aleshores Yolande pren la seva ploma i desolada compon tot el que ha vist amb la inseguretat de pensar si algú la creuria. Ho fa per a sobre viure, per evitar que els seus éssers estimats hagin mort per a res. Sent que ha d’acomplir una comesa si la mort no l’ha escollida.

Uns mesos després, s’exilia a Bèlgica on un sentiment d’abandó vers els seus fills l’envaeix tot esquinçant-la i adonant-se que l’origen de la seva comesa l’espera a la seva terra natal: Rwanda. Yolande torna a les seves arrels, a parlar amb els orfes, les viudes i reconstrueix casa seva en el mateix lloc on les milícies un dia la van arrasar.

Visita la fossa comuna on estan els seus fills i els sol•licita autorització per tenir cura d’altres nens i nenes orfes del genocidi. Tres són acollits. Ràpidament en seran vint-i-un a casa seva, entre ells tres nebodes que seran adoptades oficialment. “No puc reemplaçar la vostra mare però som una família refeta”, els respon Yolande quan ells li diuen mare.

Actualment, Yolande resideix a Bèlgica. Gairebé tots els nens i les nenes acollits són adults, han estat escolaritzats, tenen títols acadèmics i universitaris, alguns s’han casat i tenen fills. Yolande parla de l’amor mutu entre ella i aquests nens com el punt de recolzament que li (els) va permetre sortir-se’n, no deixar-se morir.

El 1999 fundà l’associació Nyamirambo Point d´Appui (punto de apoyo). Nyamirambo és el nom del barri on vivia a Kigali, Rwanda. Des d’aleshores, l’associació tira endavant diversos projectes tant a Rwanda, on presta recolzament a diferents associacions, com a Bèlgica.

A Rwanda, Nyamirambo Point d´Appui sustenta la creació de l’Associació dels Estudiants Supervivents del Genocidi (Association des Étudiants et Élèves Rescapés du Génocide, AERG), presents a cada universitat i en diversos Instituts de secundària del país a data d’avui. Yolande es manifesta amb molta emoció sobre un projecte en particular escomès en els instituts, on es practica àmpliament l’internat. Assenyala que els nens i nenes orfes dels esmentats instituts no reben visites familiars els caps de setmana. Per tant, han organitzat un sistema de tutela on un o una estudiant universitari els visita una vegada al mes i es reuneix amb el professorat. Són com germans i germanes grans per aquests orfes.

L’acció de Nyamirambo Point d´Appui dirigeix també el seu treball a les associacions de dones violades i viudes del genocidi. Per aquelles que resideixen en zones aïllades de la ciutat, han creat una societat de taxi-bicicletes que facilita el transport i la mobilitat. Per a una altra associació de dones, ha adquirit màquines de cosir i han impartit cursos de formació i ara aquestes dones són costureres professionals. De fet, venen la roba que fan en el mercat local. En una altra part del país, un grup de viudes ha estat ajudat per a comprar divuit vaques amb l’objectiu de facilitar el cultiu dels seus terrenys, amb blat de moro i patates, els excedents dels quals són venuts al mercat local. Aquestes iniciatives permeten a aquestes dones sobreviure tant des del punt de vista psicològic com econòmic i social, aportant una solidesa a les seves vides.

Sembla molt fràgil i molt fort a la vegada, quan m’explica la seva història i la seva lluita. Yolande s’expressa molt serenament, emana pau. Les seves sàvies paraules són com a veritats rotundes. No se sent odi ni desig de venjança en el seu missatge. De fet ha pogut parlar amb els que van matar els seus familiars, cara a cara. Eren els seus veïns i amics, als que en el seu dia va cuidar quan era infermera en el seu barri. Els va escoltar lamentar-se del que van fer i està convençuda que la reconciliació és possible.

Al llarg d’aquests anys, el seu combat s’ha estès a la lluita per la tolerància i la recerca de la justícia. No obstant això la por l’envaeix en veure com el genocidi rwandès no ha estat l’últim, que altres han transcorregut i altres en vindran. Tot i així no decau, la seva lluita i escomesa és el “motor de la seva vida” i l’única arma que té és la paraula, l’escriptura i el desig de compartir la seva experiència amb tots aquells i aquelles que la vulguin escoltar. I Yolande no para. Viatja molt pel món difonent la seva història, cridant el seu sofriment, anomenant “el que no es pot nomenar” a estudiants, associacions per la memòria històrica, universitats, etc. Quan parla de la seva vida, de la seva missió com a supervivent del genocidi, diu: “La meva vida és una eina que el món pot utilitzar per a ser millor”.

El somni més gran de Yolande és poder mobilitzar a totes les dones d’aquest planeta, que s’aixequin en contra de la guerra, perquè elles són les primeres víctimes. “No es pot aconseguir la pau matant-se, això no existeix”. Però amb els peus a terra, el que més desitja pel seu país és que es posi en marxa un procés de reparació a les víctimes del genocidi. “No poden tornar-nos les nostres vides però sí poden donar-nos una vida digna”.

Yolande posa punt final a la nostra trobada deixant caure aquestes darreres paraules: “El meu esperit és invencible, és lúcid. Potser el meu cos no pugui seguir perquè està més dèbil, envelleix, però el meu esperit encara està aquí...”

Charlotte Van Den Abeele

Elise M. Boulding

(July 6, 1920 – June 24, 2010)


“Compartir més els móns d’experiència entre homes i dones serà un pas important pel desenvolupament humà”.(Irene Comins Mingol, autora del text)

Elise Boulding va néixer a Oslo, encara que ben aviat la seva família va emigrar als estats Units, on va desenvolupar la seva trajectòria vital en les dues dimensiona que la van caracteritzar, com a activista i com a investigadora per a la pau. Cal destacar especialment el seu treball a la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat que presidí durant diversos anys. El 1969 es va doctorar en Sociologia amb un treball sobre els efectes de la modernització en els rols de les dones. Llavors va començar la seva faceta com a investigadora, encara que sempre amb l’activisme com a referent. Des de 1985 fins a la seva mort va ser professora emèrita de l’Universitat de Colorado, i al final dels seus dies va residir a North Hill, Massachusetts. Va rebre nombrosos premis pel seu treball en favor de la pau i fou nomenada pel Premi Nobel de la Pau el 1990.

Elise Boulding va destacar per les seves aportacions en tres àrees de treball pioneres: la investigació per la pau, els estudis sobre dones i els Estudis de Futur (Future Studies).

Considerada la matriarca de la Investigació per a la Pau, Elise Boulding va jugar un paper clau en la consolidació d’aquesta disciplina des de 1950. En uns estudis inicialment dominats per homes i centrats en l’anàlisi de la guerra, va fer contribucions fonamentals que obriren noves agendes d’investigació. En primer lloc, va incorporar l’enfocament de pau, en un context en el qual dominava l’estudi de la guerra. Elise va prioritzar l’estudi de l’activisme pacifista i del rol de les ONG en la construcció d’una cultura de pau. En segon lloc, va posar gran èmfasi en el paper de l’educació per a la pau com a via pel canvi social. I finalment l’enfocament de gènere, assenyalant per primera vegada el potencial de les aportacions de les dones a la pau. Cal dir que l’activisme i el canvi social van ser per a Elise Boulding tant el motor com la finalitat de la investigació per a la pau. En aquest sentit es va posicionar de manera explícita per la integració retro-alimentària entre investigació per a la pau, educació per a la pau i activisme pacifista. De fet, la seva vida va ser un intent constant d’integrar, tant en l’àmbit privat com en el públic, l’educació, la investigació i l’activisme per la pau.

La investigació d’Elise Boulding sobre el paper de les dones en la construcció de la pau va precedir gran part del treball sobre les capacitats de les dones per a la cura de les persones i la pau, desenvolupat posteriorment per autores com son, Birgit Brock-Utne, Carol Gilligan, Betty Reardon o Sara Ruddick. La seva rigorosa i detallada investigació sobre els moviments de dones per la pau al llarg dels segles XIX i XX és remarcable, especialment el seu estudi de xarxes nacionals i internacionals de dones per la pau. El feminisme social del XIX com una visió integral dels problemes socials va originar una sèrie de grups transnacionals de dones preocupades tant per les males condicions laborals i d’higiene com per la pobresa, l’exclusió i les guerres. En aquest sentit, li agrada d’assenyalar a Elise Boulding que el feminisme social o humanista precedeix al desenvolupament del feminisme més especialitzat de la igualtat.

Segons Elise Boulding, son tres les esferes de treball tradicionals de les dones que les vinculen en la construcció d’una cultura de pau. L’educació de la infància –si s’accepta que als set anys els nens i nenes han creat una visió del món, les dones hi tenen una gran responsabilitat–; el treball domèstic –no suficientment reconegut pels economistes i que Boulding identifica com a cinquè món– i el treball per la pau –encara que no ha estat etiquetat de manera formal–. Aquesta visió de les dones com a cuidadores i portadores dels valors d’una cultura de pau no és, segons Boulding, essencialista. Boulding està convençuda que els homes tenen molt a aprendre de les dones sobre empatia i cura. No obstant el treball de les dones ha estat tradicionalment ignorat o analitzat com a activitat secundària. Elise denuncia aquest fenomen i reivindica el reconeixement de les aportacions i el llegat de les dones, així com la possibilitat de compartir aquestes tasques, i l’espai públic i privat amb els homes amb equitat. “El meu argument no és essencialista, en el sentit que les dones estiguin predisposades biològicament per la cura i el treball per la pau. Més aviat que el coneixement de les dones i els seus móns d’experiència les han equipat per a funcionar creativament com a treballadores per a la pau, en formes en que els homes no han estat capacitats pels seus coneixements i experiències. Això, evidentment, pot canviar. Compartir en major mesura els móns d’experiència entre homes i dones serà un pas important pel desenvolupament humà”.

Elise es va esforçar com moltes altres feministes en no excloure els homes en el seu pensament. Concretament va denunciar el patiment de molts homes que no gaudeixen ni desitgen el rol que els ha assignat el mateix patriarcat: el sentiment d’humiliació i de fracàs, la soledat, el terror a ser dèbils i la pressió per ser autèntics homes. Durant la infància i la joventut, els nois experimenten una socialització forçada en un estil agressiu de dominació masculina. Hi ha homes que intenten superar aquesta crisi tot qüestionant-se la pròpia identitat masculina assignada pel patriarcat, però d’altres troben una sortida més fàcil a través de la violència domèstica, el treball com a militars o en algun altre tipus d’identitat agressiva, que es converteix en una forma, segons Elise Boulding, d’encarar la inseguretat masculina. Boulding, en aquest àmbit, fa un esforç per estudiar i fer visibles també moviments d’homes per la igualtat i la pau.

Un altre dels àmbits d’investigació d’Elise Boulding han estat els Estudis de Futur (Future Studies) La nostra imatge del futur determina la forma en que ens comportem i el que fem en el present. Elise va dirigir tallers, en la dècada dels 80, en els que conduïa a través de la imaginació a pensar en el món que volem en el futur, en dos àmbits: “Imagina un món sense armes” i “Imagina un món post patriarcat”. Si les dones no son capaces de visibilitzar com els agradaria que fos el món en el futur, no seran capaces d’emprendre els passos oportuns cap a allò. “Com seria, com funcionaria un futur post patriarcat?” , “Imagina un futur sense armes, com seria aquest món?. Després del primer pas de fantasia i imaginació els i les participants han d’analitzar el tipus d’institucions que sustentarien o farien possible aquest futur.

Elise Boulding ha estat capaç de conjugar investigació, activisme i educació per a la pau. És considerada matriarca dels estudis per a la pau, secretaria general de l’IPRA (International Peace Research Assotiation- Associació Internacional d’Investigació per la Pau) de 1988 a 1991, pionera en el reconeixement del paper de les dones en la construcció de la pau. Es tractava d’una persona íntegra i singular, capaç –com deia en el seu treball biogràfic Mary Lee Morrison– de dirigir-se a les Nacions Unides sense cap problema, i tot seguit aturar-se per cordar la sabata a un nen  i estar atenta a les necessitats de tots dos al mateix temps.