Yolande Mukagasana

“Accepto al meva herència del genocidi (rwandès) perquè, si estic viva, és per a complir una missió”

Yolande Mukagasana va néixer en Rwanda en 1954. Infermera, anestesista fins el genocidi rwandès el 1994. Autora de diversos llibres sobre el genocidi i testimonis de supervivents. És coautora de l’obra teatral Rwanda 94, escrita el 2002. La seva tasca ha estat reconeguda amb diversos premis, entre altres: el Premi pel Testimoni i la Solidaritat, per la Fundació Alexandre Langer, Itàlia, juliol 1998; Premi per la Comprensió Internacional entre les Nacions i pels Drets Humans, el novembre de 1999; premi Colom d’Or per la Pau, per la seva activitat periodística, per la Fundació Archivo Disarmo, Roma, juliol 2002; premi de la Dona del segle XXI per la Resistència, per L’Associació de la Dona del Centre Cultural de Schaerbeek, Bèlgica, març 2003; menció d´honor en el Premi UNESCO d´Educació per la Pau, setembre 2003; premi del Coratge Moral, pel Comitè Jueu Americà, Washington D.C., maig 2008.

Després d’una cita per telèfon per quedar el mateix dia, li dic que el meu fill m’acompanyarà perquè no vaig poder-lo deixar a ningú. Em contesta rient: “Sort, perquè si no portes al teu fill, no et vull veure per aquí!”. Només traspassar la porta de casa seva em presenta una de les seves filles adoptives, Jeanne, i al seu nét nounat de cinc dies. Yolande és àvia, que no és poc...

La vida de Yolande com a lluitadora per la pau i per un món just comença quan desapareix el més important per a ella. Ens remuntem a l’abril de 1994 a Rwanda: els seus tres fills, el seu marit i els seus germans són assassinats per les milícies hutus durant el genocidi que enterrarà un milió de tutsis i hutus “moderats”. D’aleshores ençà Yolande lluita i es recolza en el seu immens dolor per a treure a la llum la veritat sobre el genocidi, per a denunciar a aquells que han armat aquestes milícies i als que, pel seu silenci, són també culpables del genocidi.

“No sé si vaig elegir la vida però em vaig trobar vivint”. Així s’expressa Yolande després de sobreviure als mesos d’horror del genocidi. Aleshores Yolande pren la seva ploma i desolada compon tot el que ha vist amb la inseguretat de pensar si algú la creuria. Ho fa per a sobre viure, per evitar que els seus éssers estimats hagin mort per a res. Sent que ha d’acomplir una comesa si la mort no l’ha escollida.

Uns mesos després, s’exilia a Bèlgica on un sentiment d’abandó vers els seus fills l’envaeix tot esquinçant-la i adonant-se que l’origen de la seva comesa l’espera a la seva terra natal: Rwanda. Yolande torna a les seves arrels, a parlar amb els orfes, les viudes i reconstrueix casa seva en el mateix lloc on les milícies un dia la van arrasar.

Visita la fossa comuna on estan els seus fills i els sol•licita autorització per tenir cura d’altres nens i nenes orfes del genocidi. Tres són acollits. Ràpidament en seran vint-i-un a casa seva, entre ells tres nebodes que seran adoptades oficialment. “No puc reemplaçar la vostra mare però som una família refeta”, els respon Yolande quan ells li diuen mare.

Actualment, Yolande resideix a Bèlgica. Gairebé tots els nens i les nenes acollits són adults, han estat escolaritzats, tenen títols acadèmics i universitaris, alguns s’han casat i tenen fills. Yolande parla de l’amor mutu entre ella i aquests nens com el punt de recolzament que li (els) va permetre sortir-se’n, no deixar-se morir.

El 1999 fundà l’associació Nyamirambo Point d´Appui (punto de apoyo). Nyamirambo és el nom del barri on vivia a Kigali, Rwanda. Des d’aleshores, l’associació tira endavant diversos projectes tant a Rwanda, on presta recolzament a diferents associacions, com a Bèlgica.

A Rwanda, Nyamirambo Point d´Appui sustenta la creació de l’Associació dels Estudiants Supervivents del Genocidi (Association des Étudiants et Élèves Rescapés du Génocide, AERG), presents a cada universitat i en diversos Instituts de secundària del país a data d’avui. Yolande es manifesta amb molta emoció sobre un projecte en particular escomès en els instituts, on es practica àmpliament l’internat. Assenyala que els nens i nenes orfes dels esmentats instituts no reben visites familiars els caps de setmana. Per tant, han organitzat un sistema de tutela on un o una estudiant universitari els visita una vegada al mes i es reuneix amb el professorat. Són com germans i germanes grans per aquests orfes.

L’acció de Nyamirambo Point d´Appui dirigeix també el seu treball a les associacions de dones violades i viudes del genocidi. Per aquelles que resideixen en zones aïllades de la ciutat, han creat una societat de taxi-bicicletes que facilita el transport i la mobilitat. Per a una altra associació de dones, ha adquirit màquines de cosir i han impartit cursos de formació i ara aquestes dones són costureres professionals. De fet, venen la roba que fan en el mercat local. En una altra part del país, un grup de viudes ha estat ajudat per a comprar divuit vaques amb l’objectiu de facilitar el cultiu dels seus terrenys, amb blat de moro i patates, els excedents dels quals són venuts al mercat local. Aquestes iniciatives permeten a aquestes dones sobreviure tant des del punt de vista psicològic com econòmic i social, aportant una solidesa a les seves vides.

Sembla molt fràgil i molt fort a la vegada, quan m’explica la seva història i la seva lluita. Yolande s’expressa molt serenament, emana pau. Les seves sàvies paraules són com a veritats rotundes. No se sent odi ni desig de venjança en el seu missatge. De fet ha pogut parlar amb els que van matar els seus familiars, cara a cara. Eren els seus veïns i amics, als que en el seu dia va cuidar quan era infermera en el seu barri. Els va escoltar lamentar-se del que van fer i està convençuda que la reconciliació és possible.

Al llarg d’aquests anys, el seu combat s’ha estès a la lluita per la tolerància i la recerca de la justícia. No obstant això la por l’envaeix en veure com el genocidi rwandès no ha estat l’últim, que altres han transcorregut i altres en vindran. Tot i així no decau, la seva lluita i escomesa és el “motor de la seva vida” i l’única arma que té és la paraula, l’escriptura i el desig de compartir la seva experiència amb tots aquells i aquelles que la vulguin escoltar. I Yolande no para. Viatja molt pel món difonent la seva història, cridant el seu sofriment, anomenant “el que no es pot nomenar” a estudiants, associacions per la memòria històrica, universitats, etc. Quan parla de la seva vida, de la seva missió com a supervivent del genocidi, diu: “La meva vida és una eina que el món pot utilitzar per a ser millor”.

El somni més gran de Yolande és poder mobilitzar a totes les dones d’aquest planeta, que s’aixequin en contra de la guerra, perquè elles són les primeres víctimes. “No es pot aconseguir la pau matant-se, això no existeix”. Però amb els peus a terra, el que més desitja pel seu país és que es posi en marxa un procés de reparació a les víctimes del genocidi. “No poden tornar-nos les nostres vides però sí poden donar-nos una vida digna”.

Yolande posa punt final a la nostra trobada deixant caure aquestes darreres paraules: “El meu esperit és invencible, és lúcid. Potser el meu cos no pugui seguir perquè està més dèbil, envelleix, però el meu esperit encara està aquí...”

Charlotte Van Den Abeele